Si ens passegem per l’Urgell en trobarem moltes de cabanes, construccions petites i senzilles amb materials de la terra i d’una bellesa simple, gairebé minimalista, amb poques complicacions i poques pretensions, l’única finalitat es aixoplugar el pagès i els seus animals.
La cabana neix de manera massiva a les acaballes del segle 18 i començament del 19, època en que la pagesia es comença a desenvolupar però la mecanització encara no. Els pagesos de l’Urgell tenien un o dos animals, generalment somera, mula i alguns un matxo, les cases humils tenien una somera, les més tenien un parell (que no vol dir 2 someres sinó 2 animals) i les gran en podien tenir més però això passava a una o dues cases de cada poble.
La cabana en un tros, generalment apartat de la població, servia per resguardar el pagès i els animals en cas de mal temps, de tempesta o de fred rigorós.
La majoria no eren tancades, la porta romania ajustada, potser lligada amb un vencill, però gairebé mai tancada amb clau, en cas de necessitat es podia fer servir la cabana que tenies mes a prop.
L’entorn rural es basteix de petites construccions més o menys aïllades, que no desencaixen amb el paisatge, fins i tot els pobles inicialment no desentonaves de l’entorn on eren situats. No necessitaven decoradors, però el sentit comú era suficient per no cometre barbaritats.
Des de fa uns anys sembla que els materials i els colors discordants estan apareixent a tot arreu, el sentit del ridícul es perd en front de la necessitat de fer-se veure.
Algun dia algú haurà de dir que així no anem be, que les coses no es fan així i que ja està be de malmetre l’entorn d’aquesta manera tant barroera.
No es tracta de tornar al segle 18, però si que ens cal meditar i pensar si el camí cap a l’infinit que estem seguin es el més indicat perquè els nostres fills i nets trobin alguna cosa del que sentir-se, ja no orgullosos, però tampoc avergonyits.
Necessitem que la societat es consciencií de que no tot s’hi val , que no es cert que l’únic que val son els diners, que hi ha més coses a la vida.
Espígol d’Urgell
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada