Tinc les cabanes abandonades, en els dos sentits, com a bloc, ja fa massa fies que no hi ha una entrada, i també les pròpies cabanes reals, en desús.
Matarem dos pardals d’un tret!
El fet d’iniciar aquesta nova pàgina ja resol el primer, el segon es més difícil. Però em sembla que tinc algunes idees, per si algú les vol aprofitar.
De manera puntual jo ja n’he fet servir una. Una cabana que va servir per fer un treball de recerca del meu fill gran, quan era petit. d'això ja en fa 7 anys.
N’explicaré el procés complert.
El meu fill volia fer un treball sobre rapinyaires nocturnes (Treball de recerca de batxillerat). Es va documentar, va anar pel camp i per casalots aïllar i abandonat... però finalment va trobar una activitat que podia tancar tot el treball. Fer un “haking” d’olibes.
El hàcking és una tècnica de reintroducció de diferents aus al medi natural i per poder realitzar-lo, és necessari tenir permís de la Generalitat, supervisió per part de qualsevol CRFS (Centre de Recuperació de Fauna Salvatge). Amb els papers en regla i amb el vistiplau del Centre de Recuperació de Fauna Salvatge de Vallcalent es va decidir que una cabana seria un bon punt de reintroducció.
Vam demanar permís al propietari (explicant be en que consistia el procés, la durada i l’ús que es faria durant el termini de reintroducció) vam aprofitar per posar un cadenat a la porta que protegia la pròpia cabana i la caixa niu.El meu pare ens va ajudar a fer una caixa niu casolana i a mida, aprofitant part del primer pis i una finestra del mateix, vam condicionar una finestra amb reixa, que al final del procés es retiraria novamen.
En dues temporades vam re introduir un total de sis òlibes en dues tandes de tres.
Aquí teniu uns instants del vídeo que el primer dia d’alliberament real ( tret el filat que separava les aus de l’exterior) vam gravar amb una camera domèstica i molt poca llum. Les òlibes son aus nocturnes i tot just quedaven minuts de claror.
Finalment cap de les hostes es va quedar definitivament a la cabana (ens hagués agradat així) però sis òlibes més vam passar a formar part de l’entorn del poble, i una cabana va servir per aquest fet.
A data d’avui ja fa vuit anys d’això, la cabana segueix en peu i ben conservada, el propietari era i segueix sent conscient que la construcció te un valor, encara que sigui sentimental o històric.
Així, sense pensar-ho massa, una cabana prou gran es podria convertir en centre d’interpretació de les construccions rurals de l’entorn, en museu de les eines del camp, en magatzem temporal per eines o materials de poc valor econòmic, etc. Penso que cal pensar entre tots usos aprofitables que permetin mantenir les construccions
